Associació de Cases de Colònies i Albergs de Catalunya
03/07/2019
Ens referim a la Sentència de la Sala Social de l’Audiència Nacional núm. 71/2019 de 24/5/2019 dictada en procés de conflicte col·lectiu. La demanda pretenia que es declarés que els treballadors afectats pel conflicte, que eren els qui percebien una “prima de producció” de quantia variable, tenien dret a percebre durant l’any 2019, en concepte de salari base, un import de 900,00 € per 12 pagues o, dit d’una altra manera, un import de 12.600,00 €, i a més tots els complements salarials que ja percebien segons l’article 35 del Conveni col·lectiu d’aplicació (plus de lloc de treball, plus de manteniment de vestuari, plus de transport). Cal dir que cap de les parts va qüestionar que els complements salarials enunciats tinguessin naturalesa de retribució salarial, i que no eren una indemnització de despeses, malgrat la seva denominació formal.
El sindicat demandant en el conflicte col·lectiu defensava que el salari mínim utilitzable com a termini de comparació, a compensar amb els salaris professionals, inclou els 900,00 € per 14 pagues a l’any, més els complements salarials ja percebuts pels treballadors (que en aquell cas eren el plus de lloc de treball, el plus de manteniment de vestuari, el plus de transport i la prima de productivitat). Al·legava que la norma assenyala que el resultat de l’addició de conceptes i meritacions a què es refereix el precepte per a fixar el termini de referència no pot ser inferior a 12.600 euros, però no exclou que pugui ser superior.
L’Audiència Nacional desestima la demanda, tot i que puntualitza que “la literalitat del segon paràgraf podria emparar la tesi actora”. Però desestima aquesta interpretació perquè pugna amb la finalitat del salari mínim interprofessional, que és una quantitat dinerària de percepció garantida al treballador, i perquè els conceptes que són computables als efectes de fiscalitzar el compliment de la dita garantia són totes les retribucions salarials.
La Sala recorda que la finalitat del salari mínim interprofessional és la de fixar una garantia salarial mínima per a tots els treballadors, sigui quin sigui el sector productiu on treballin, el grup o categoria professional al qual estiguin enquadrats, o la branca o especialitat del seu lloc de treball. I que l’SMI és la plasmació legislativa de la “remuneració suficient per a satisfer les pròpies necessitats” que als treballadors els reconeix l’article 35.1 de la Constitució Espanyola. També assenyala que la previsió de l’article 27 de l’Estatut dels Treballadors en disposar que “La revisió de l’SMI no afectarà l’estructura ni la quantia dels salaris professionals quan aquests, en el seu conjunt i còmput anual, fossin superiors a aquell”, té com a finalitat que cap treballador percebi una retribució inferior a l’SMI, però no que s’apliqui l’increment que suposa el nou salari mínim interprofessional quan el salari que ja percep el treballador en conjunt i còmput anual està per sobre.
L’Audiència Nacional raona, entre altres arguments, que la tesi de la part demandant conduiria a convertir el nou SMI en el salari base per unitat de temps de tots els convenis col·lectius que haguessin pactat un salari base per sota de la quantia de l’SMI, fet que buidaria de contingut el paper de la negociació col·lectiva en la fixació del salari base o per unitat de temps, i comportaria en aquests casos la revisió de la quantia dels salaris professionals, en contradicció amb allò que estableix l’article 27.1 de l’E.T.
Aquesta sentència no és ferma, ja que ha estat impugnada, i caldrà esperar que es pronunciï el Tribunal Suprem.
El que queda clar és la manifestament millorable tècnica legislativa que hauria pogut emprar l’Executiu en redactar el RD 1.462/2018 en aquesta matèria que pot tenir tanta transcendència econòmica per a les empreses.